La ment, un món paral·lel

Poca gent em creuria si digués que no sé quin dia és, ni quin mes ni any... La noció del temps no existeix per a mi... és més, què és el temps? No tinc horaris, res determina quan he de menjar, dormir o beure, a totes hores faig el que em dóna la gana, no treballo, no tinc estudis ni una família per mantenir. Així visc jo el dia a dia, visc el present i ben poc em preocupa tot allò que pugui venir, em burlo del futur i no li tinc pas por.

La meva vida ha estat un llarg viatge, amb moments molt complicats i difícils, amb problemes que avui dia encara no he aconseguit superar. Sempre he cregut que hi ha algunes coses a la vida que més val no perdonar-les mai, que temps enrere havien estat un motiu de preocupació, quan jo encara era una persona considerable, un home equilibrat, quan encara tenia sentiments i m’importava la gent del meu voltant... Ara, ja tot és perdut i tant se me’n dóna. Tot i això, he d’admetre que encara tinc una espineta teva clavada al cor, i que, en algun moment del dia, per petit que sigui, encara penso en vosaltres. Tinc una imatge, ja borrosa, de dos joves encegats per allò que tu i jo crèiem que era amor, que ens va arrastrar fins al compromís i, al cap de poc temps, qui diria que aquell nadó seria el nostre fill... Ningú va apostar pel nostre matrimoni, i amb raó, perquè només de pensar-hi, un calfred inunda el meu cos i la por s’apodera de la meva ment. Et prometo que si pogués tornar enrere, no ho faria. Després de tants anys, m’he tornat més poruc i covard... Ho reconec, segueixo sent l’home més desconsiderat, miserable i desgraciat d’aquest món, però no et pensis que ho sóc perquè sí, la meva mare...

De sobte, mentre el senyor Ignasi estava absent, immers en els seus pensaments, un cambrer del bar el va interrompre, i mig molest li va dir:

―Escolta, Ignasi, no creus que ja va sent hora que marxis? Són les onze ben tocades de la nit i ja volem tancar... Per avui ja has begut massa!

Era fàcil d’imaginar que un home com l’Ignasi, que no treballava ni tenia altres responsabilitats, es passés tot el dia begut, ja que sovint acudia al mateix bar de sempre i més d’una vegada havia causat problemes per mostrar una conducta agressiva durant el seu estat d’ebrietat. Però, aquell vespre estava massa absorbit per les seves cabòries, i com que, la seva actitud ja era de per si depressiva, trobava delit en els vicis. Així, estranyament l’Ignasi no anava embriac aquella nit, i desesperat per acabar amb les preocupacions que li feien ballar el cap, replicà al cambrer:

―Perdona, però no em faries el favor de servir-me una altra copa?

―Haurem de tornar a muntar espectacle? He de trucar als mossos? Va, marxa que ja ni et deus aguantar dret! Fes el favor de paga’m, que ja ens coneixem...

Sense insistir massa, l’Igansi es va treure un bitllet que portava arrugat a la butxaca i va pagar. Era una nit freda d’abril, les faroles ja estaven enceses, hi havia poca gent pel carrer. Va pensar que si trobava un altre bar, hi entraria per beure’s dos o tres copes més, no es podia presentar a casa serè. No volia que la seva mare es pensés que ja s’havia recuperat i que havia canviat. Així que, ansiosament, va recórrer tot el poble fins a trobar un pub, situat a les afores de la vila.

Al pàrquing, l’Ignasi va poder veure com les parelles de joves feien l’amor en qualsevol racó que trobaven. Als cotxes, molts estaven bevent i escoltant música a un volum molt fort. Altres, fumaven i xerraven a les portes del local. Tot i que aquest ambient el cohibia, l’Ignasi va decidir entrar-hi de totes maneres i es dirigí cap a la barra. Ell era més un home de barra, ja que li servia de recolzament quan les seves facultats li començaven a fallar a causa de l’alcohol. Així, doncs, amb la necessitat de complir el seu desfici, es begué les copes necessàries per tal de privar-se de pensar i d’oblidar-se de les seves preocupacions.

De la mateixa manera que la seva fama ja era coneguda en el seu bar habitual, molts dels adolescents d’aquell pub s’havien adonat de la seva presència i, amb l’afany d’ascendir en l’escala de popularitat juvenil, començaren a burlar-se de l’Ignasi. De les paraules es passaren als insults, i dels insults a les mans. Com si es tractés del geperut de Notre Dame, l’Ignasi es convertí en la riota del bar. Havent perdut la paciència, l’Ignasi, enrabiat, creient que tenia les forces suficients per tornar-s’hi, mig boig donà un cop de puny a l’aire, i com que havia abandonat la barra, caigué al terra.

De sobte, va notar una punxada al braç, i començà a notar com les parets blanques donaven voltes i voltes, el terra es movia i les línies de les rajoles van perdre la seva rectitud. Cada vegada estava més i més marejat. Ja no podia identificar les cares de les persones, només sentia veus i rialles que es convertien en ecos, les llums de colors psicodèlics el feren marejar encara més, i amb la mirada perduda, va perdre la consciència.

 Devien ser les set del matí quan les sirenes del camió d’escombriaire el despertaren. L’Ignasi estava estirat al carrer, no recordava res de la nit passada. La seva camisa, que semblava que el seu primer color fos el blanc, s’havia tornat groga de tant portar-la i no rentar-la. Ara, amb la meitat de botons que li faltaven, estava tota tacada de vòmit i de suor. Portava mitja camisa a dins els pantalons, també tacats de vòmit, desgastats i plens d’estrips. A més, com que li anaven llargs, se’ls xafava al caminar, i com que cobrien les sabates, semblava que anés descalç. L’olor corporal que desprenia era totalment equiparable a la d’un porc de granja o a la de qualsevol bèstia descuidada.

Després d’aquesta tràgica nit, va arribar a casa. Va intentar obrir la porta sense fer massa soroll per tal de no despertar la seva mare. Però, amb el cap que encara li donava voltes, se li van caure les claus a terra. I pensant-se que no feia ni el més remot soroll, just en el moment que es va acotxar per replegar-les, la porta s’obrí lentament. Un cop més, com sempre, la seva mare se’l mirava amb cara de decepció. L’Ignasi entrà i sense dir ni una paraula es tancà a la seva habitació, es va mig despullar i es va posar a dormir.

Al cap de pocs minuts, l’Ignasi es va quedar completament adormit. Mentre ell descansava planerament, la Cinta, la seva mare, furiosa, va entrar a l’habitació per tal de despertar-lo i cantar-li les quaranta. Però, al veure el cos esquelètic del seu fill estirat i immòbil al llit, una força sobrenatural li debilità el cor, tornant-la feble i compassiva. Abatuda, la mare va contemplar com aquells membres humans s’havien anat degradant amb el pas del temps, i sense poder-ho evitar, com una infermera, va examinar mil·límetre a mil·límetre cada part del cos de l’Ignasi: aquells peus, que tantes vegades ella havia besat quan ell era petitet, estaven bruts, amb les ungles llargues i engroguides; les cames, llargues i primes, cobertes de pèls i plenes de nafres; els genolls, pelats, que tan dolçament ella havia curat quan se’ls rascava al caure; el melic, amb aquella boleta sortida tan característica, que ella li feia pessigolles i gaudia al sentir les rialles de felicitat del fill, i els braços prims que tantes vegades l’havien abraçat...

La mare recordava nostàlgicament el moment quan l’Ignasi s’adormia als seus braços, aquella carona angelical que no havia tornat a veure fins en aquell instant. La Cinta sempre havia pensat que l’Ignasi tenia un rostre tendre, que quan li tocava el sol li sortien piguetes i el nas, petit i punxegut, se li posava de color vermell. Tenia uns ulls grans, de color verd, i una mirada càlida. La boca era més aviat grossa, amb uns llavis rojos i ben perfilats... Ara, gairebé ja no es podien apreciar cap d’aquests trets físics ni personals, ja que l’Ignasi s’havia deixat créixer la barba, que la portava casi tan llarga com el cabell, fosc i dens, i utilitzava aquesta aparença per amagar la persona que portava a dins. Definitivament, semblava que el personatge s’havia menjat la persona.

És en aquests extrems que la Cinta es qüestionava com aquella criatura angelical i bondadosa, que havia format part del seu cos, s’havia convertit en un vagabund alcohòlic i desgraciat, sense estudis i sense res per tal d’enorgullir-la com a mare. I és que no podia deixar de culpar-se, tant s’havia equivocat com a mare? Aquest era el fruit podrit dels seus errors?

Sense poder contenir-se, la Cinta esclatà en plors. No podia suportar veure com el seu únic fill es jugava cada dia una mort lenta i dolorosa. Certament, no hi ha cap més altre mal que el d’una mare condemnada a veure com el seu fill està destinat a morir abans que ella, i que aquesta mort segura s’allargui per tal d’intensificar el dolor dia a dia. Aquest sofriment era més potent en el cas de l’Ignasi, ja que el seu destí no depenia de cap malaltia terminal, sinó de les seves addiccions a l’alcohol que el portaven cap a la mala vida, fins que per fortuït cas, topés amb una mort inesperada.

Però, més greu era el remordiment de la Cinta, que desitjava que el seu fill, l’Ignasi, es morís abans que ella. Sempre havia reconegut el seu error, no hi havia dia que no es culpés; però, sabia que si ella moria abans que ell, l’Ignasi es veuria perdut, sense protecció econòmica, sense casa i sense menjar. Només de pensar que l’Igansi podria morir de pobresa i de fam per culpa seva, feia els possibles per sobreviure el dia a dia, aguantant fins a l’últim minut i, quan per fi l’Ignasi hagués emprès el seu viatge cap a l’altre món, ella podria descansar tranquil·la, convençuda que el seu fill estaria millor mort que viu.

De sobte, mentre la mare rumiava sense deixar de mirar la carona del seu fill, l’Ignasi es despertà, i tal i com la va veure li va dir:

―Mare, què fas aquí mirant-me com un estaquirot? Ja has vingut a fotre’m la bronca?

―Els últims anys que puc recordar, sempre m’has parlat amb despreci. Sóc la teva mare i em mereixo un respecte per part teva.

―Ja fa anys que vas perdre el meu respecte. No vull discutir. M’has fet el dinar?

―Ignasi, ha arribat un punt que és inútil discutir amb tu. Faràs el que vulguis amb mi, aconseguiràs tot el que em demanis. En aquest sentit, sempre he sigut massa bona com per no complaure’t. Sí, potser sí que em mereixo que em tractis malament, però tant de rancor em guarda el teu cor? Jo encara tenia l’esperança...

―No sé si és rancor o odi... Que no tinc ganes de parlar d’això, ara! Digues, tinc un plat a taula?

―Mira, té fallat un cop a la vida i, a partir de llavors, no t’ho he tornat a fer mai més, em sents? T’he demanat perdó, faig el que puc... Tu m’ho poses massa difícil! No puc imaginar què passaria si jo no t’oferís un lloc on et puguis allotjar, un lloc que sempre et tindrà preparat un plat a taula i un lloc on et puguis aixoplugar si plou. Però tu, sembla que no t’adonis del que et pot passar si jo un dia decideixo tancar l’aixeta...

―Mare, jo no et necessito per a res! ―Digué l’Ignasi, convençut que la seva mare seria incapaç de deixar-lo al carrer.

―Jo només et vull dir que ja ha arribat el final. Tinc seixanta-cinc anys, tu ja en tens trenta. Ja fa més de vuit anys que estàs sense feina i ni en busques. No et fa vergonya que t’hagi de mantenir la teva mare en aquesta edat?

―Vergonya dius?

 ―Sí, vergonya! Has estat tota la vida xuclant de les meves energies, xuclant de la meva butxaca i del meu temps. Ja no tinc forces ni ànims com per carregar-te a tu també, ara ja no. No puc més, no puc veure com et presentes a casa meva borratxo i brut. Tu has decidit portar aquest ritme de vida, doncs jo ja no hi puc fer res... O canvies o, sentint-ho molt, t’hauré de dir que aquí, a casa, ja no ets benvingut...

La Cinta estava enfurismada i, tot i que s’adonà que les seves paraules podrien sonar massa fortes, per primera vegada es deixà endur per la ràbia, sense poder evitar dir el que pensava i sentia en aquell moment. L’Ignasi, sorprès per aquesta nova reacció de la seva mare, també contestà amb la mateixa ira, de manera que, després de tants anys, començaven a treure l’aigua clara de tots aquells problemes que fins llavors els separaven.

―Molt bé, digues el que vulguis!―Contestà l’Ignasi― Tu tranquil·la, que jo ja m’apanyaré! Perquè si hem de parlar de vergonya, podríem retreure el moment quan jo tenia quinze anys, que ja em vaig haver d’espavilar jo sol, no? Doncs ara no em costarà res! Després de la mort del pare, tu vas estar festejant amb altres homes, comportant-te com una fulana, oblidant-te totalment de mi, del teu fill. I ara, així m’ho pagues? A tu no et dóna vergonya de ser mare? Em vas dir que no m’abandonaries mai i que sempre estaries amb mi... No em puc creure cap paraula que surti de la teva boca!

―Ignasi, fill meu, quantes vegades t’he de demanar perdó? Em pensava que això ja ho tenies superat! Sempre t’he dit que la mort del teu pare va suposar un xoc molt fort per als dos, i ho saps. Tu et vas quedar sense pare, però jo sense marit, i últimament sembla que també he perdut un fill. I a més, he hagut de fer de mare i de pare alhora. Només t’he criat jo, perquè has apartat tot home que per mi s’ha interessat. Et penses que no ha estat complicat per a mi? A ell l’estimava molt, i l’estimo, però també necessito mostres d’apreci, saps? No volia ni vull morir sola...

―Tu, tu i tu! Sempre tu! I jo què? Ja n’estic cansat, de tot això! Doncs vols que et digui la veritat? Vols que et digui el que penso, ja que sempre hi estàs insistint? Que sàpigues que si em vaig casar als divuit anys va ser per culpa teva, perquè tu no estaves mai amb mi i jo també necessitava amor. Per això em vaig casar amb la primera dona que em va saber cuidar. Mira que penós! Vaig tenir un fill i em vaig divorciar, i de la mateixa manera que tu vas fer amb mi, vaig abandonar el meu fill. Tu has estat el meu exemple, és més, aquesta vida que porto de desgraciat és per fer-te més desgraciada a tu, perquè t’adonis que el que jo sóc és gràcies a tu!

I sense deixar contestar a la seva mare, l’Ignasi va marxar donant un cop fort a la porta. Així, pensant, pensant i caminant sense rumb, l’Ignasi va arribar a l’església de Santa Bàrbara. Des de l’enterrament del seu pare que no hi havia posat un peu a dins. Mogut per la desesperació, va decidir entrar-hi. Feia anys que no trepitjava cap lloc sagrat, i amb la necessitat de trobar respostes, ajuda d’algun ésser superior, es va deixar caure als peus de l’altar i agenollat, en veu alta, es posà a resar:

―Senyor, perquè fas que sigui tan desgraciat? Amb el meu pare aquí tot seria molt més fàcil... Però Tu, Tu te l’has hagut d’endur! Perquè no a mi? Mata’m ara mateix! T’ho suplico... Et veig aquí, clavat a la creu, no saps com et canviaria el lloc... La meva vida no ha estat fàcil, vaig haver de veure el meu pare morir i després la meva mare festejant amb altres... Però, sé que en algun moment a la meva vida vaig ser feliç, quan el pare encara estava viu i la meva mare m’estimava amb bogeria... Ja no recordo què és poder riure fins a arribar a plorar, només m’acompanyen el dolor i la tristesa... Tu vas decidir canviar-ho tot i convertir-me en l’home més repugnant i miserable, em vaig veure embolicat en problemes per culpa de la droga i de l’alcohol, era addicte a la cocaïna i em van haver d’ingressar en un centre de desintoxicació... En el fons, la meva mare no és tan dolenta com em penso, sempre ha estat cuidant de mi... S’ha equivocat, però, des de llavors, no m’ha tornat a fallar mai... Potser, el problema no és ella, sinó jo mateix... Tants anys pendent de la beguda, mai he pogut pensar amb claredat, sempre ofegat per l’orgull, l’odi, l’egoisme... Quina vergonya, ja m’ho ha dit la mare, ja! Em faig fàstic! Tot em surt malament... Senyor, quin és el mal que t’he fet? Perquè em desitges tots els mals d’aquest món? No saps com t’odio!...

L’Ignasi, enfadat, escopí a la cara del sant Crist. De sobte, per haver fet tal acte grosser, s’imaginà que tots els sants il·lustrats als vitralls, i les figures i escultures de les verges el senyalaven, el miraven i el culpaven. Embogit, veié com el Crist crucificat adoptà la cara del seu pare, cridant i sofrint un dolor insuportable. I com si la verge Maria fos un àngel de la mort, abraçava el cos del seu fill per emportar-se’l amb ella per no tornar-lo mai més. L’Igansi, posseït estranyament per una força diabòlica, cridà ben fort, estirant-se els cabells:

―No te l’emportis Maria, no, és el meu pare! No em deixis sol!...

 L’Ignasi, desesperat, va caure al terra plorant desconsoladament. Però, com si de sobte hagués arribat la calma, va notar una mà a la seva espatlla. Quan es girà, no va poder veure qui era, ja que el jove es llançà damunt seu, abraçant-lo i fent-li petons al cap:

―Pare, sempre he estat amb tu, no t’he deixat mai sol, jo...

Sense saber qui li pronunciava aquestes paraules, l’Igansi, que havia trobat la pau en ell, també l’abraçà, i, passats uns segons llargs, digué:

―Joan, fill meu, perdona’m... Jo... no...

―Papa, fa nou anys que espero aquesta abraçada... Estàs perdonat.

En Joan ja tenia dotze anys, i el seu pare, l’Igansi, el va abandonar quan ell només en tenia tres. El jovenet li explicà que vivia en una casa d’acollida, perquè la seva mare es va morir poc després que l’Ignasi marxés de casa. Li havien dit que el seu pare no podia fer-se càrrec d’ell, i que viuria amb una família nova. Casualment, des de llavors, en Joan va estar vivint dos carrers més avall que l’Ignasi. Els seus pares adoptius mai li havien enganyat sobre la identitat del seu pare, de manera que ell sabia que aquell senyor de la barba era el seu progenitor.

L’ignasi, amb aquest encontre inesperat, havia comprès que el seu fill se l’estimava de debò, i que, desesperat per conèixer el seu veritable pare, havia tingut el valor suficient per donar el primer pas. Així, l’Ignasi li digué:

―Més d’una vegada t’he vist creuar el meu carrer, sabia que erets tu, el meu fill, però mai he gosat dir-te res per por a què em rebutgessis, o per por a què no em reconeguessis... Molt sovint passava expressament per davant de casa teva per si et veia... Mira, fill, et seré sincer, no he portat massa bona vida, no volia ni vull desgraciar la teva, també... I, tot i saber que la mare s’havia mort, no he sigut tan valent com tu per venir a reclamar-te... No entenc com encara em vols, i molt menys com em pots perdonar...

―Papa, no sé perquè em dius aquestes coses... Ets el meu pare, i després de la mort de la mare jo només he volgut tenir algú al meu costat, i aquest algú volia que fossis tu. Jo només vull ser feliç, no m’importa el que hagi pogut passar.

En Joan es tirà als braços del seu pare i, plorant, li suplicava que no l’abandonés. Fou en aquesta veu innocent que l’Ignasi va entendre que havia de demanar perdó a la seva mare, presentar-li el seu nét i iniciar una nova vida. Així, doncs, l’Ignasi va acompanyar en Joan a casa seva, a la casa número nou, i li va prometre que al cap de dues hores el passaria a buscar.

Davant la porta de la casa de la Cinta, l’Ignasi estava rumiant la forma més enginyosa per a presentar-se a casa de la seva mare. No sabia si entrar fingint estar borratxo, abraçar-la sobtadament i esclatar en plors i rialles, o bé dedicar-li un discurs ben preparat:

―Mare, aquest matí m’he adonat que he estat un home dolent, malvat i, el pitjor de tot, he trobat la meva salvació en les desgràcies del meu fill, només comparant-me amb ell he sabut veure que m’he equivocat, jo mateix m’he cavat la meva pròpia tomba... Amb l’única diferència que ell, el petit Joan, ha sigut més madur que jo... És trist, oi? Com pot ser que m’hagi adonat dels meus errors d’aquesta manera? És en les desgràcies dels altres que sabré trobar el meu camí? El meu consol? Realment tots som així? Em sento com si fos l’ésser més monstruós... Però no, ara ja no, ara ja no ho pagaré més amb tu, i menys amb el meu fill... Acabar amb la meva vida? No, això només et faria més mal a tu, i pobre Joan, ja ha perdut la seva mare, no voldria que perdés el seu pare per segona vegada... Tot ha estat culpa meva, sempre he sigut un covard, un egoista, només sé fugir, era massa jove com per educar un fill, jo encara volia que tu estiguessis per mi, sempre he estat el teu nen, i com un nen m’he comportat... Assumeixo tots els meus errors. Aquesta serà la meva càrrega durant el que em queda de vida, vull que tu siguis lliure i que gaudeixis de tot el que et pertoca com a àvia. Espero que no sigui massa tard per demanar-te perdó...

―Disculpi, es vostè Ignasi Ferrer Pellicer?

­―Ah, sí, jo mateix...

―Jordi Rius, de la policia local. La veïna del quart pis ens ha avisat quan ha vist el succeït. L’acompanyo amb el sentiment. Aquí té la nota. Em sap greu.

―Com? Una nota?

L’Ignasi, corprès, va llegir la nota arrugada que li acabava d’entregar el guàrdia:

Ignasi,

Perdona per ser la causant de tots els teus problemes. Em pensava que amb el temps em perdonaries i que avançaríem els dos. No podia veure com per culpa meva et feies més mal a tu mateix. No volia ser l’obstacle de la teva vida. Una mare sempre està disposada a fer el que sigui pel seu fill. Amb la meva mort, et dono la vida a tu. Sense mi seràs feliç. Pren casa meva com a herència, tot allò meu ara és teu. T’estimo.

Cinta

―Ignasi, tranquil·litzat! Sóc jo, la Cinta, la teva infermera.

―No pot ser, mare! Si tu t’has suïcidat! On és en Joan?

―Ignasi, estàs al manicomi des de fa dos anys. Et penses que sóc la teva mare perquè et cuido com una mare, però jo només sóc la teva infermera. Sovint ens discutim perquè no em vols fer cas, no menges i per això t’he de punxar per introduir-te el menjar per via intravenosa... T’has pres la medicació? Has tingut marejos, nàusees?

―On és en Joan? Havia quedat amb ell!...

―En Joan està a la seva habitació, a la nou. Està dormint.