Monòleg de la Mar

Són les dues de la nit. Ja no queda ningú dins el Restaurant Can Forcadell. Com sempre, la Mar és la última de marxar, ja que es queda rentant el local i acabant de posar bé les taules per l’endemà. La llum de l’escena és tènue, i hi ha d’haver tres taules i una barra. Quan la feina ja està feta, la Mar s’asseu al tamboret que hi ha a la barra i es pren un got de vi. Mentre descansa, contempla el Restaurant i parla com si es dirigís a algú.

MAR, parlant amb fermesa i segura del que diu: Sí, em dirigeixo a tots vosaltres, a la família Forcadell. Us convoco perquè, després de tants anys treballant aquí, heu de reconèixer que els beneficis que traieu del Restaurant són gràcies a mi, i que, per això, el vull comprar. Sé que no tinc prou econòmicament i que ho hauria de pagar en diferents terminis, però he treballat massa com perquè no me’l vengueu i... (Ara, dirigint-se a si mateixa, mostrant la seva inseguretat i manca d’iniciativa:) Mira que ets ximpleta, Mar, mai tindràs el valor suficient per dir el que sents... (Sospira) Tantes hores invertides en aquest Restaurant i ara... qui sap en mans de qui caurà, i, el pitjor de tot, què serà de mi. (Fa un glopet de vi i continua el discurs:) Bé que seria que l’Andreu i jo estiguéssim casats, i que els dos ens quedéssim amb el negoci familiar. (Somriu.) Ell és tan treballador, tan bon cuiner, tan eixerit... i, com jo, som els únics que treballem de valent! (Afirmant-ho.) De segur que faríem bona parella... (Enfadada, com a molesta.) Però bé, sembla que aquí ningú s’adona de la meva existència ni del meu esforç, perquè si fos així, segur que me’l vendrien a mi, no a un peix gordo rus, que segur que en voldrà fer un hotel o un restaurant de cinc estrelles... Tot una bogeria! I posaria la mà al foc que a mi, com a treballadora, no em voldria pas... (Sospirant, trista.) I és que qui voldria a una dona pobra, sense classe ni elegància? (Pausa.) Sí, no tinc diners, treballo més del que cobro. Suposo que per això em van contractar, només una ximple com jo acceptaria fer més hores de les que toquen... (Alegrant-se, amb to esperançador.) Però, qui sap, potser fent hores extres, amb el temps, podria pagar el que costa el Restaurant, i jo seria la propietària... bé, no m’oblidaria pas de l’Andreu, ell seguiria com a cuiner, però dels altres, els acomiadaria tots, i contractaria gent nova, que siguin com jo, i a més, també canviaria el nom del Restaurant, ja no seria Can Forcadell, sinó Restaurant de la Mar, i segur que seria un dels millors restaurants, tothom em coneixeria... (Canvi de to. Es beu d’un glop la copa de vi.) Va, Mar, torna a la terra i deixa de somiar... el que has de fer, és creure els teus superiors, fer el que et manin i callar, com sempre. (Renta la copa de vi, mira que tot estigui bé i endreçat, apaga les llums que hi ha enceses, i se’n va.).

Àudio del monòleg