Relat seguint l'ordre lineal

L’Eulàlia era una noia jove i bonica. Els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de tornar l’home fidel en el més adúlter i traïdor. Durant quatre anys havia treballat a la mateixa casa, de manera que en Robert, en senyor Castellarnau, s’havia enamorat d’ella com aquell qui resta sota els efectes d’un conjur. En Robert era massa gran per a ella, es portaven gairebé trenta anys; però, a la noia, que procedia d’una família pobra, que ni tan sols tenia pare, li era igual, mentre que ell, un burgés ric i hereu de la casa Castellarnau, li enviés un tant de diners per tal de poder mantenir els seus germans i mare.

Així, al tornar del viatge de noces, ella s’instal·là a la nova casa, on, per primera vegada, ja no seria la minyona, sinó l’esposa. En Robert, cansat de les hores de trajecte, decidí anar a dormir. Devien ser les onze de la nit, i, l’Eulàlia, que es coneixia molt bé el racons de la casa, va preferir anar a la Sala groga. Volia tocar el piano. L’habitació estava freda, així que va encendre el braser de la taula, i un cop va tenir les mans calentes, es posà a tocar l’única melodia que sabia i que en Robert li havia ensenyat un dia mentre treballava com a minyona. Diuen que tota cançó té una història al darrere, així que l’Eulàlia, que era una persona passional i enamoradissa, s’imaginà la història d’amor més ideal que hom pugui crear. Però, res del que somiava i desitjava es corresponia amb la seva vida. Així que, amb els ulls gairebé plorosos, preferí oblidar-ho i anar a dormir, ja que, al cap i a la fi, en Robert s’havia portat bé amb ella.

El dia següent, la noia bonica i de cos formós es desvetllà i, mig nua com anava, obrí el balcó que dóna al carrer del Compte. L’aire fresc i els rajos de llum virginals acariciaven el seu cos seminu. Potser eren masses les qualitats de l’Eulàlia que rosaven la perfecció; però, el cas és que en Robert no suportava que no només els seus ulls s’acontentessin amb allò que era seu. I com, cada matí, la senyora Castellarnau repetia el mateix acte impur, provocant així que el carrer estigués replet d'obrers que feien un descans i aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

És cert que els diners no fan la felicitat, ja que, tot i que l’Eulàlia gaudia d’una vida plena de luxes i de comoditats, no havia trobat allò que més anhelava. Així que, en mans de la luxúria, l’Eulàlia cometé adulteri amb un jove galant, amb qui mantingué una intensa relació passional.

Potser fou covardia, gelosia, ràbia o qui sap si els set pecats capitals junts; però, el cas és que en Robert, que sabia de l’existència de l’amant per la seva constant presència al carrer del Compte, amenaçà l’Eulàlia al·legant que abans la voldria veure morta que en mans d’un altre. Així que, cansat que els dos enamorats es burlessin d’ell, agafà el punyal més afilat que tenia, i el clavà en el cor del jove amant. Per fi l’Eulàlia ja només era seva, però el dolor de la jove fou tan gran que, com si dels amants de Terol es tractés, al cap de pocs dies, ella morí d’amor.

És per això que avui dia corre el rumor que en el balcó de la casa Castellarnau que dóna perpendicularment al carrer del Compte, hi ha una bella donzella mig nua que lamenta desesperadament la mort del seu estimat.

Relat iniciat pel final

La Casa Castellarnau de Tarragona es va construir a inicis del segle XV. A partir d'aquest moment i fins al segle XIX va ser la llar d'algunes de les famílies més influents de la ciutat. El cas és que aquest habitatge fou el gran protagonista d’una història d’amor ben trista i cruel, que ens revela com per gelosia, pànic i avarícia es pot arribar a ferir de mort, deixant que l’enamorada, davant de l’absència del seu amant assassinat, no vulgui cap més altra sortida que la desitjosa mort.

Les cendres que resten en el braser de la taula de la Sala groga, són testimoni d’aquella nit en què l’Eulàlia, una noia jove i bonica, tocava aquella melodia que un dia en Robert li ensenyà. La sala era menuda i càlida, tota il·luminada per la brillantor de les estrelles que entrava pels grans finestrals. Les portes, que estaven mig obertes, deixaven que l’aire fresc acariciés tendrament les cortines llargues i blanques. Aquest ambient plàcid, acompanyat amb els sons harmoniosos que sortien del piano, feu que l’Eulàlia imaginés la història d’amor més bonica que hom pugui crear. No és gens estrany, ja que quan tenia quinze anys havia de treballar per tal de mantenir la seva mare i els seus dos germanets. Quan arribava a casa, cansada i de nit, s’estirava al llit i s’imaginava com seria el seu futur marit, un home galant, fidel i que mai l’abandonés, no com va fer el seu pare.

Ara, ja estava casada. De tot allò que s’imaginà amb quinze anys, ja només en quedaven cendres. El seu marit, en Robert, era un burgés ric i hereu de la casa Castellarnau, lloc on quatre anys abans ella treballà com a minyona. El senyor Castellarnau s’enamorà d’ella com aquell qui resta sota el efectes d’un conjur. Els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de tornar l’home fidel en el més adúlter i traïdor. En Robert era massa gran per a ella, es portaven gairebé trenta anys; però, a la noia, li era igual mentre que li enviés un tant de diners, i, així, poder mantenir els seus germans i mare.

Potser eren masses les qualitats de l’Eulàlia que rosaven la perfecció, que, un dia, de bon matí la noia bonica i de cos formós obrí el balcó que dóna al carrer del Compte. Com que anava mig nua, l’aire fresc i els rajos de llum virginals li acariciaren el seu cos. En Robert no suportava que no només els seus ulls s’acontentessin amb allò que era seu, doncs, cada matí, la senyora Castellarnau repetia tal acte impur, de manera que va provocar que el carrer estigués replet d'obrers que feien un descans i aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

Impulsada per la luxúria i pels seus anhels, l’Eulàlia, inevitablement, cometé adulteri amb un jove galant, amb qui, cada matí, es saludaven des del balcó. En Robert, que s’havia adonat de la constant presència del jove, es sentí burlat per aquella parella d’enamorats. De sobte, ple de ràbia i de fúria, recordà aquella escena de quan, sis anys abans, es veié obligat a matar el seu germà gran per obtenir tota l’herència. De la mateixa manera, l’Eulàlia només havia de ser seva, així que va agafar el punyal més afilat que tenia i el clavà en el cor del jove amant. En aquell moment i com si dels amants de Terol es tractés, el dolor intens apagà els últims batecs del cor de l’Eulàlia.

Relat "in media res"

Després del viatge de noces, l’Eulàlia, una noia jove i bonica, s’instal·là a la nova casa, on, per primera vegada després de quatre anys, ja no seria la minyona, sinó l’esposa. En Robert, cansat de les hores de trajecte, decidí anar-se’n a dormir. Com que la noia es coneixia molt bé el racons de la casa, va preferir anar a la Sala groga. Devien ser les onze de la nit. L’habitació estava freda, així que va encendre el braser de la taula. Amb les mans ja calentes, es posà a tocar amb piano l’única melodia que sabia i que li havia ensenyat en Robert. Tot construint una bella història, l’Eulàlia s’imaginà aquell amor ideal que des de sempre havia desitjat, lluny de les perspectives que el seu marit li oferia.

L’Eulàlia era una noia apassionada i enamoradissa. Els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de tornar l’home fidel en el més adúlter i traïdor. En canvi, en Robert era un burgés vell i ric ―hereu de la casa Castellarnau― que s’havia enamorat d’ella com aquell qui resta sota els efectes d’un conjur. És ben cert que eren com la nit i el dia, però el cas és que, tot i que es portaven gairebé trenta anys, a la noia, que procedia d’una família pobra i que ni tan sols tenia pare, li era igual. Estava disposada mentre que en Robert enviés un tant de diners a la seva família.

Un dia, des del balcó que dóna al carrer del Compte, els veïns i els obrers que feien un descans van poder observar com l’Eulàlia, de cos formós i juvenil, es desvetllava i deixava que l’aire fresc i els rajos de llum virginals acariciessin el seu cos seminu. Potser eren masses les qualitats de l’Eulàlia que rosaven la perfecció, i, com que la senyora Castellarnau repetia cada matí tal espectacle, en Robert no suportava que no només els seus ulls s’acontentessin amb allò que era seu, així que, la venjança no tardaria a arribar.

L’Eulàlia, ansiosa d’amor i amb ganes d’estimar i de ser estimada, no tardà a buscar-se un amant, amb qui compartí una intensa relació amorosa. En Robert, que sabia de l’existència de l’amant per la seva constant presència al carrer del Compte, amenaçà l’Eulàlia al·legant que abans la voldria veure morta que en mans d’un altre. Així que, cansat que els dos enamorats es burlessin d’ell, agafà el punyal més afilat que tenia, i el clavà en el cor del jove amant. Per fi l’Eulàlia ja només era seva, però el dolor de la jove fou tan gran que, com si dels amants de Terol es tractés, al cap de pocs dies, ella morí d’amor.

És per això que avui dia corre el rumor que en el balcó de la casa Castellarnau que dóna perpendicularment al carrer del Compte, hi ha una bella donzella mig nua que lamenta desesperadament la mort del seu estimat.

Retrat de Gabriel Guasch

Uns ulls petits i quasi tancats són els millors observadors d’una realitat dibuixada a través de la poesia. A causa de la seva menudesa, difícilment es pot identificar el color, encara que la seva càlida mirada és capaç de copsar el mínim detall de qualsevol escena quotidiana i dotar-lo de valor. Així, tal i com diu Joan Cavallé, és «com si els seus versos sortissin d'un mirall on es projecta la vida».

Les seves orelles són grans, que, a més de percebre els sons, queden a joc amb les ulleres d’aviador ―ben graduades― de color negre. La rigidesa de la seva fisonomia, a simple vista absent d’expressió, es veu complementada amb la mobilitat de les mans, a vegades amb gest pensatiu, a vegades marcant el ritme del discurs. Les celles, amagades sota la gruix de les ulleres, ja són d’un color blanquinós, poc poblades de pèl, encara que la seva inconscient mobilitat fa que el front s’ompli de lleugeres arrugues que mostren quan el poeta pensa, riu, o simplement parla.

El nas configura, juntament amb el front, una línia recta vist des de perfil. És ample de baix i no massa més estret de dalt. La boca és petita, i els llavis poc perfilats articulen paraules senzilles i modestes, tot mostrant la humilitat i honradesa d’un poeta que des dels catorze anys ja va escriure la seva primera poesia, encara que les seves creacions no veurien la llum fins fa ben poc.

Gabriel Guasch ―fill de pagesos― gaudeix d’un dels millors regals que la naturalesa pot oferir. Molts joves comencen a patir a una edat prematura problemes de calvície. El nostre poeta de Valls, nascut el 1930, mostra pocs indicis de quedar-se sense cabell. Així, abundants pèls blancs i curts adornen el seu cap, i, com si el vent hagués bufat fort cap a un cantó, tots ells estan ben pentinats cap a una mateixa direcció.

A partir de la lectura de les poesies de Guasch, hom s’adona que es tracta d’un poeta exigent, culte, que llegeix a fons la literatura que arriba, que busca la novetat després d'assimilar els clàssics, i que hi reflexiona. Per això, Guasch s'endinsa en textos teòrics de T. S. Eliot, de Joan Ferraté, de J. M. Castellet, de J. E. Cirlot, de Joan Fuster, entre d’altres, i es converteix en un àvid lector de poesia.

Així, doncs, de la influència d’autors com ara Verdaguer, Narcís Oller o Maragall, el poeta vallenc es caracteritza per usar un llenguatge planer a l’hora de parlar de temes quotidians, ja que, en realitat, els seus poemes toquen temes actuals preocupants i molt profunds que graviten al voltant de la soledat, la recerca personal, la constatació del no-res i de l’absència, la vida i la mort, el record i la nostàlgia o la reflexió sobre el pas del temps. Així, entre les seves creacions destaquen les següents obres: Escric un cercle (1997), Paral·lels (1999), Conversa fora de context (2000), Implicació (2001), Mirades (2003), Descripció del blanc (2004), Vol (2007) i Paratges (2009). A més, ha participat en exposicions de poesia visual, reunida en el llibre Poemes de Gabriel Guasch (1973-1991).

Finalment, totes les seves obres literàries constitueixen una poesia militant i compromesa, reflex dels seus principis i valors, que, alhora, mostren que es tracta d’una persona aventurada i agosarada, un poeta admirable i lligat amb el país, amb el territori, amb el paisatge, amb l’individu, i, sobretot, amb la pròpia poesia.

Sílvia Jàvega València