Relat "in media res"

Després del viatge de noces, l’Eulàlia, una noia jove i bonica, s’instal·là a la nova casa, on, per primera vegada després de quatre anys, ja no seria la minyona, sinó l’esposa. En Robert, cansat de les hores de trajecte, decidí anar-se’n a dormir. Com que la noia es coneixia molt bé el racons de la casa, va preferir anar a la Sala groga. Devien ser les onze de la nit. L’habitació estava freda, així que va encendre el braser de la taula. Amb les mans ja calentes, es posà a tocar amb piano l’única melodia que sabia i que li havia ensenyat en Robert. Tot construint una bella història, l’Eulàlia s’imaginà aquell amor ideal que des de sempre havia desitjat, lluny de les perspectives que el seu marit li oferia.

L’Eulàlia era una noia apassionada i enamoradissa. Els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de tornar l’home fidel en el més adúlter i traïdor. En canvi, en Robert era un burgés vell i ric ―hereu de la casa Castellarnau― que s’havia enamorat d’ella com aquell qui resta sota els efectes d’un conjur. És ben cert que eren com la nit i el dia, però el cas és que, tot i que es portaven gairebé trenta anys, a la noia, que procedia d’una família pobra i que ni tan sols tenia pare, li era igual. Estava disposada mentre que en Robert enviés un tant de diners a la seva família.

Un dia, des del balcó que dóna al carrer del Compte, els veïns i els obrers que feien un descans van poder observar com l’Eulàlia, de cos formós i juvenil, es desvetllava i deixava que l’aire fresc i els rajos de llum virginals acariciessin el seu cos seminu. Potser eren masses les qualitats de l’Eulàlia que rosaven la perfecció, i, com que la senyora Castellarnau repetia cada matí tal espectacle, en Robert no suportava que no només els seus ulls s’acontentessin amb allò que era seu, així que, la venjança no tardaria a arribar.

L’Eulàlia, ansiosa d’amor i amb ganes d’estimar i de ser estimada, no tardà a buscar-se un amant, amb qui compartí una intensa relació amorosa. En Robert, que sabia de l’existència de l’amant per la seva constant presència al carrer del Compte, amenaçà l’Eulàlia al·legant que abans la voldria veure morta que en mans d’un altre. Així que, cansat que els dos enamorats es burlessin d’ell, agafà el punyal més afilat que tenia, i el clavà en el cor del jove amant. Per fi l’Eulàlia ja només era seva, però el dolor de la jove fou tan gran que, com si dels amants de Terol es tractés, al cap de pocs dies, ella morí d’amor.

És per això que avui dia corre el rumor que en el balcó de la casa Castellarnau que dóna perpendicularment al carrer del Compte, hi ha una bella donzella mig nua que lamenta desesperadament la mort del seu estimat.