Relat iniciat pel final

La Casa Castellarnau de Tarragona es va construir a inicis del segle XV. A partir d'aquest moment i fins al segle XIX va ser la llar d'algunes de les famílies més influents de la ciutat. El cas és que aquest habitatge fou el gran protagonista d’una història d’amor ben trista i cruel, que ens revela com per gelosia, pànic i avarícia es pot arribar a ferir de mort, deixant que l’enamorada, davant de l’absència del seu amant assassinat, no vulgui cap més altra sortida que la desitjosa mort.

Les cendres que resten en el braser de la taula de la Sala groga, són testimoni d’aquella nit en què l’Eulàlia, una noia jove i bonica, tocava aquella melodia que un dia en Robert li ensenyà. La sala era menuda i càlida, tota il·luminada per la brillantor de les estrelles que entrava pels grans finestrals. Les portes, que estaven mig obertes, deixaven que l’aire fresc acariciés tendrament les cortines llargues i blanques. Aquest ambient plàcid, acompanyat amb els sons harmoniosos que sortien del piano, feu que l’Eulàlia imaginés la història d’amor més bonica que hom pugui crear. No és gens estrany, ja que quan tenia quinze anys havia de treballar per tal de mantenir la seva mare i els seus dos germanets. Quan arribava a casa, cansada i de nit, s’estirava al llit i s’imaginava com seria el seu futur marit, un home galant, fidel i que mai l’abandonés, no com va fer el seu pare.

Ara, ja estava casada. De tot allò que s’imaginà amb quinze anys, ja només en quedaven cendres. El seu marit, en Robert, era un burgés ric i hereu de la casa Castellarnau, lloc on quatre anys abans ella treballà com a minyona. El senyor Castellarnau s’enamorà d’ella com aquell qui resta sota el efectes d’un conjur. Els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de tornar l’home fidel en el més adúlter i traïdor. En Robert era massa gran per a ella, es portaven gairebé trenta anys; però, a la noia, li era igual mentre que li enviés un tant de diners, i, així, poder mantenir els seus germans i mare.

Potser eren masses les qualitats de l’Eulàlia que rosaven la perfecció, que, un dia, de bon matí la noia bonica i de cos formós obrí el balcó que dóna al carrer del Compte. Com que anava mig nua, l’aire fresc i els rajos de llum virginals li acariciaren el seu cos. En Robert no suportava que no només els seus ulls s’acontentessin amb allò que era seu, doncs, cada matí, la senyora Castellarnau repetia tal acte impur, de manera que va provocar que el carrer estigués replet d'obrers que feien un descans i aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

Impulsada per la luxúria i pels seus anhels, l’Eulàlia, inevitablement, cometé adulteri amb un jove galant, amb qui, cada matí, es saludaven des del balcó. En Robert, que s’havia adonat de la constant presència del jove, es sentí burlat per aquella parella d’enamorats. De sobte, ple de ràbia i de fúria, recordà aquella escena de quan, sis anys abans, es veié obligat a matar el seu germà gran per obtenir tota l’herència. De la mateixa manera, l’Eulàlia només havia de ser seva, així que va agafar el punyal més afilat que tenia i el clavà en el cor del jove amant. En aquell moment i com si dels amants de Terol es tractés, el dolor intens apagà els últims batecs del cor de l’Eulàlia.