Relat seguint l'ordre lineal

L’Eulàlia era una noia jove i bonica. Els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de tornar l’home fidel en el més adúlter i traïdor. Durant quatre anys havia treballat a la mateixa casa, de manera que en Robert, en senyor Castellarnau, s’havia enamorat d’ella com aquell qui resta sota els efectes d’un conjur. En Robert era massa gran per a ella, es portaven gairebé trenta anys; però, a la noia, que procedia d’una família pobra, que ni tan sols tenia pare, li era igual, mentre que ell, un burgés ric i hereu de la casa Castellarnau, li enviés un tant de diners per tal de poder mantenir els seus germans i mare.

Així, al tornar del viatge de noces, ella s’instal·là a la nova casa, on, per primera vegada, ja no seria la minyona, sinó l’esposa. En Robert, cansat de les hores de trajecte, decidí anar a dormir. Devien ser les onze de la nit, i, l’Eulàlia, que es coneixia molt bé el racons de la casa, va preferir anar a la Sala groga. Volia tocar el piano. L’habitació estava freda, així que va encendre el braser de la taula, i un cop va tenir les mans calentes, es posà a tocar l’única melodia que sabia i que en Robert li havia ensenyat un dia mentre treballava com a minyona. Diuen que tota cançó té una història al darrere, així que l’Eulàlia, que era una persona passional i enamoradissa, s’imaginà la història d’amor més ideal que hom pugui crear. Però, res del que somiava i desitjava es corresponia amb la seva vida. Així que, amb els ulls gairebé plorosos, preferí oblidar-ho i anar a dormir, ja que, al cap i a la fi, en Robert s’havia portat bé amb ella.

El dia següent, la noia bonica i de cos formós es desvetllà i, mig nua com anava, obrí el balcó que dóna al carrer del Compte. L’aire fresc i els rajos de llum virginals acariciaven el seu cos seminu. Potser eren masses les qualitats de l’Eulàlia que rosaven la perfecció; però, el cas és que en Robert no suportava que no només els seus ulls s’acontentessin amb allò que era seu. I com, cada matí, la senyora Castellarnau repetia el mateix acte impur, provocant així que el carrer estigués replet d'obrers que feien un descans i aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

És cert que els diners no fan la felicitat, ja que, tot i que l’Eulàlia gaudia d’una vida plena de luxes i de comoditats, no havia trobat allò que més anhelava. Així que, en mans de la luxúria, l’Eulàlia cometé adulteri amb un jove galant, amb qui mantingué una intensa relació passional.

Potser fou covardia, gelosia, ràbia o qui sap si els set pecats capitals junts; però, el cas és que en Robert, que sabia de l’existència de l’amant per la seva constant presència al carrer del Compte, amenaçà l’Eulàlia al·legant que abans la voldria veure morta que en mans d’un altre. Així que, cansat que els dos enamorats es burlessin d’ell, agafà el punyal més afilat que tenia, i el clavà en el cor del jove amant. Per fi l’Eulàlia ja només era seva, però el dolor de la jove fou tan gran que, com si dels amants de Terol es tractés, al cap de pocs dies, ella morí d’amor.

És per això que avui dia corre el rumor que en el balcó de la casa Castellarnau que dóna perpendicularment al carrer del Compte, hi ha una bella donzella mig nua que lamenta desesperadament la mort del seu estimat.