Narrador objectiu i focalització zero

L’Eulàlia era una noia jove i bonica. Tenia els ulls del color del mar i els seus cabells eren llargs i rossos. En canvi, en senyor Robert era un burgés ric, d’uns seixanta anys i hereu de la casa Castellarnau. Al tornar del viatge de noces, en Robert feia cara de cansat, així que va decidir anar a dormir. La noia mirà el rellotge, i, com que només eren les onze de la nit, es dirigí a la Sala Groga. L’Eulàlia recorria els passadissos i les habitacions com si la casa ja fos seva, ja que després de quatre anys treballant-hi com a minyona es notava que la jove es coneixia molt bé tots els racons. Un cop va arribar a la Sala, es va assentar a la butaca per tal de tocar el piano.

L’habitació estava tendrament il·luminada per la brillantor de les estrelles que entrava pels grans finestrals, de manera que, mentre la noia tocava la melodia que en Robert li va ensenyar, el seu rostre càndid mostrava la placidesa que sentia en aquell moment. No obstant això, l’Eulàlia va mirar cap als seus voltants, i, al no veure-hi ningú, no va poder evitar que llàgrimes inundessin els seus ulls, ja que estava sola en aquella casa tan gran i el seu marit no estava amb ella. Així, ja cansada i endormiscada, anà cap a l’alcova i s’estirà al costat del Robert deixant una gran separació al mig.

El dia següent, l’Eulàlia es despertà més animada, de manera que es desvetllà i, mig nua com anava, obrí el balcó. L’aire fresc i els rajos de llum virginals acariciaven el seu cos seminu, deixant entreveure a través de la claror i de la camisa transparent els seus pits formosos i perfectes. En Robert, que observà el que acabava de fer l’Eulàlia, va estrènyer les seves dents i va cloure els seus punys, i, de la ràbia, donà un cop fort a la paret, que fins i tot els coloms van marxar espantats del balcó. Aquesta ira va anant creixent dia rere dia, ja que la jove cada matí repetia el mateix costum, de manera que els obrers que feien un descans aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

Des de llavors, ben poques eren les paraules que es dirigien l’un a l’altre. Tot i que l’Eulàlia posava els seus esforços per reparar la seva relació a través de carícies i mostres d’afecte, no era corresposta per part d’en Robert. Inevitablement, al cap de poc temps l’Eulàlia cometé adulteri amb un obrer galant que des del primer dia que guaità des del balcó s’havia fixat en ella. Així, els dos amants, que s’amagaven per no ser vistos i deixats endur per la morbositat que una situació com aquesta suposa, iniciaren inconscientment una intensa relació amorosa i passional.

No obstant això, des del balcó el senyor Castellarnau podia veure com els dos enamorats es retrobaven i es besaven. Així, al ser descoberts, en Robert agafà pel braç la noia i l’amenaçà al·legant que abans la voldria veure morta que en mans d’un altre. El senyor Castellarnau va intentar ferir l’Eulàlia, però, incapaç, no va poder. Desesperat, va agafar un punyal i marxà de casa. Al cap de poc temps, tornà tot tacat de sang d’aquell que havia estat capaç de burlar-se d’ell. L’Eulàlia, sanglotant, ja va entendre que havia matat el seu estimat. Els plors de la noia no cedien, i, amb les seves mans posades al cor i com si dels amants de Terol es tractés, al cap de pocs dies, ella també morí.