Narrador personatge principal i focalització interna

Jo, que sóc un senyor elegant, ric, que sé com obsequiar les dones, com pot ser que visqui més en el passat sense poder refer el meu present? Sembla que el destí em vulgui gastar una broma macabra... No hi ha moment que no deixi de pensar en tots i cadascun dels dies que l’Eulàlia havia treballat per mi com a minyona. No sé si van ser tres o quatre anys, ni que fos tota la seva vida, ja que no em cansava mai de veure-la per casa. Ella era una noia jove i bonica, els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de trasbalsar els meus pensaments i emocions alhora, amb ella, no existia el temps. I, així, perdudament em vaig enamorar. Des del primer dia que la vaig veure, ja vaig saber que només havia de ser meva. Però, què s’havia cregut? Els pobres no m’han fet mai llàstima... a més, amb mi, que sóc un burgés considerat i hereu de la casa Castellarnau, hauria tingut tot allò que volgués: joies, vestits, minyones...

El casament va significar, davant de Déu, la nostra unió per tota la vida, i així li vaig demostrar durant el viatge de noces que només havia de ser meva. Quan vam arribar a casa, com a marit jo ja havia complert, però ella encara em demanava més. Volia que em quedés amb ella, ja que era la seva primera nit com a esposa. Jo estava molt cansat i li vaig fer veure que ja havia fet prou, a més, el vestit que duia m’havia costat car, segur que això compensaria la meva absència. Tot i que desconec ben bé els motius, aquella mateixa nit la vaig sentir tocar el piano que hi ha a la Sala groga, i que, quan es va ficar al llit amb mi, vaig notar que plorava. Una força sobrenatural m’impedí poder articular un sol mot, era estrany, ja que ningú mai havia aconseguit cohibir-me, la seva presència em convertia en l’home més petit i insignificant del món.

Com oblidar els seus elegants moviments i gestos al netejar, la seves galtes envermellides de tant treballar, el seu somriure, i aquell matí que no vaig poder retenir els meus impulsos i la vaig agafar per la cintura. Quan em vaig assentar a la butaca del piano i ella es posà damunt meu, les meves mans cobrien les seves, àgilment es movien pel teclat i, inconscientment, li vaig ensenyar una melodia, no sé quina, ja que només volia que el seu cos estigués en contacte amb el meu, que les seves cames freguessin les meves, que el seu cabell acariciés el meu rostre... Sabia que en aquest moment havia d’aprofitar la vulnerabilitat de la noia per seduir-la, ja que qui voldria un senyor tan vell com jo? Només així, amb el temps ella acabaria sent meva.

La dolçor d’aquest record es va trencar quan, de sobte, em vaig alçar del llit i vaig veure que l’Eulàlia seminua guaitava pel balcó. El seu cos juvenil era il·luminat pels rajos de llum virginals, de manera que es podien entreveure els seus pits formosos i la seva silueta ben perfilada. Vaig donar un fort cop de puny contra la paret, no volia que no només els meus ulls s’acontentessin amb allò que era meu, ja que, a més, la noia repetia cada matí el mateix costum, i els obrers que feien un descans aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

Estava furiós, indignat, colèric! Em pensava que havia entès que des del dia que acceptà ser meva davant de Déu, només jo podria gaudir del seu cos, i, és més, com si no tingués prou fent les seves impureses, ràpid em vaig adonar que s’havia buscat amant. Així que, gelós i irat vaig amenaçar-la, no podia consentir que estigués en mans d’un altre, abans la voldria veure morta. Però, a ella no li podia fer mal, no, així que em vaig dirigir cap a l’obrer, que s’havia burlat de mi, i li vaig clavar el punyal més afilat que tenia.

L’Eulàlia tornava a ser només meva. Ella plorava desconsoladament. S’havia adonat del seu error? Són moltes les preguntes que em faig, ja que no sabria determinar si morí per càstig diví, o bé, si fou l’aflicció que sentí el seu cor que apagà els seus últims i dèbils batecs. No obstant això, encara hi ha nits que sento els seus plors, noto una estranya presència que m’ofega i no em deix dormir... paranoic, vigilo que ningú la senti, així sé que fins i tot morta, continua sent meva.