Narrador omniscient i focalització externa

L’Eulàlia era una noia jove i bonica. Els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de tornar l’home fidel en el més adúlter i traïdor. Durant quatre anys havia treballat a la mateixa casa, de manera que el senyor Castellarnau s’havia enamorat d’ella tal i com aquell qui resta sota els efectes d’un conjur.

En Robert era massa gran per a ella, es portaven gairebé trenta anys; però, la noia, que procedia d’una família pobra i que ni tan sols tenia pare, què més podia demanar d’algú que la feia sentir valorada i estimada, a més de poder tastar els petits plaers que una economia considerable com la del senyor Castellarnau li oferia.

Així, sense objeccions acceptà la petició de matrimoni. Al tornar del viatge de noces, ella s’instal·là a la nova casa, on, per primera vegada, ja no seria la minyona, sinó l’esposa. Per tant, era la seva primera nit en aquella casa. Potser hagués preferit que en Robert es quedés amb ella i li demostrés quant l’estimava; però, des del dia que ella acceptà ser seva, la relació es refredà, i en Robert la començava a tractar com si ja formés part d’un dels antics mobles que guarneixen la casa. Per tant, com si es tractés d’un matrimoni ja degradat pel temps, el marit es posà al llit, i, l’Eulàlia, sola, va preferir anar a la Sala groga. Volia tocar el piano.

En aquella mateixa habitació, va ser la primera vegada quan en Robert, un matí mentre la noia treballava com a minyona, no apartava la mirada dels moviments que feia l’Eulàlia, fins al punt que no es resistí i l’agafà per la cintura. Ambdós s’assentaren a la butaca del piano, i les seves mans, grans i suaus com les de la gent gran, cobriren les mans petites i delicades de la noia. L’Eulàlia, sorpresa per tal atreviment, quedà absorbida per aquells ulls sincers i tendres, sentint-se per primera vegada estimada i valorada. I, així, fou com va aprendre l’única melodia que sap, i que estava tocant, sola, a la nit més important de la seva vida. El desengany fou tan gran que, amb els ulls inundats de llàgrimes, anà cap a l’alcova i s’estirà al costat del seu marit deixant una gran separació al mig.

Tot i que la primera nit no fou un èxit, la noia bonica i de cos formós es desvetllà amb un somriure, i, mig nua com anava, obrí el balcó, deixant que l’aire fresc i els rajos de llum virginals acariciessin el seu cos seminu. Potser eren masses les qualitats de l’Eulàlia que tocaven la perfecció, i, com que la noia repetia cada matí el mateix costum, els obrers que feien un descans aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

Així, doncs, tot i que l’Eulàlia només ho feia per atraure en Robert, aquest la ignorava, mentre que els homes del carrer se la miraven amb afició. Malauradament, davant d’aquesta absència d’afecte per part del marit, la jove, en mans de la luxúria, cometé adulteri amb un obrer galant que des del primer dia que guaità des del balcó s’havia fixat en ella. Amb ell, l’Eulàlia revisqué totes aquelles sensacions que temps enrere havia sentit amb en Robert, i deixats endur per la morbositat que una situació així suposa, iniciaren inconscientment una intensa relació amorosa i passional; sense parar atenció en els danys irreparables que una infidelitat així podria comportar.

Potser fou covardia, gelosia, ràbia o qui sap si els set pecats capitals junts; però, el cas és que en Robert, un home vell ja amb certa experiència, sabia de l’existència de l’amant, un jove ingenu, que s’esperava cada matí a la cantonada del carrer. Així, un cop els amants van ser descoberts, en senyor Castellarnau amenaçà l’Eulàlia al·legant que abans la voldria veure morta que en mans d’un altre. Però, incapaç de poder fer mal a la noia, i cansat que els dos enamorats es burlessin d’ell, agafà el punyal més afilat que tenia, es dirigí al lloc de trobada dels amants i inesperadament clavà el punyal al cor de l’obrer.

L’Eulàlia tornava a ser només seva; però, el dolor de la jove fou tan gran que, com si dels amants de Terol es tractés, al cap de pocs dies, ella morí d’amor. És per això que avui dia corre el rumor que en el balcó de la casa Castellarnau que dóna perpendicularment al carrer del Compte, hi ha una bella donzella mig nua que lamenta desesperadament la mort del seu estimat.