Codis de barres

Per fi ja tenia divuit anys, i, en Joan, abandonava per primera vegada l’orfenat. Les monges que es van fer càrrec d’ell li van explicar que els seus pares eren massa joves per cuidar-lo, i, per això, decidiren deixar-lo a l’orfenat quan només tenia quatre anys. Però, ara ja era tot un home i no li faltaven ganes de marxar per tal d’iniciar una nova etapa.

Així, com aquella cria d’ocell que emprèn el seu primer vol, s’havia de buscar per ell mateix la seva vida en un món desconegut. Marcat per la pobresa i per la manca d’estudis, ni allotjament ni treball va poder trobar. Aquell món funcionava de manera capitalista, i, com que es valoraven més les necessitats materials que les sentimentals, ell, que no estava contaminat per tot aquest sistema, es veié incapaç de comprendre’l. Així, per sort, se’n tornà a l’orfenat, es feu cuidador dels nens i els explicà, per tal de prevenir-los, com de boja és la societat.

Narrador personatge principal i focalització interna

Jo, que sóc un senyor elegant, ric, que sé com obsequiar les dones, com pot ser que visqui més en el passat sense poder refer el meu present? Sembla que el destí em vulgui gastar una broma macabra... No hi ha moment que no deixi de pensar en tots i cadascun dels dies que l’Eulàlia havia treballat per mi com a minyona. No sé si van ser tres o quatre anys, ni que fos tota la seva vida, ja que no em cansava mai de veure-la per casa. Ella era una noia jove i bonica, els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de trasbalsar els meus pensaments i emocions alhora, amb ella, no existia el temps. I, així, perdudament em vaig enamorar. Des del primer dia que la vaig veure, ja vaig saber que només havia de ser meva. Però, què s’havia cregut? Els pobres no m’han fet mai llàstima... a més, amb mi, que sóc un burgés considerat i hereu de la casa Castellarnau, hauria tingut tot allò que volgués: joies, vestits, minyones...

El casament va significar, davant de Déu, la nostra unió per tota la vida, i així li vaig demostrar durant el viatge de noces que només havia de ser meva. Quan vam arribar a casa, com a marit jo ja havia complert, però ella encara em demanava més. Volia que em quedés amb ella, ja que era la seva primera nit com a esposa. Jo estava molt cansat i li vaig fer veure que ja havia fet prou, a més, el vestit que duia m’havia costat car, segur que això compensaria la meva absència. Tot i que desconec ben bé els motius, aquella mateixa nit la vaig sentir tocar el piano que hi ha a la Sala groga, i que, quan es va ficar al llit amb mi, vaig notar que plorava. Una força sobrenatural m’impedí poder articular un sol mot, era estrany, ja que ningú mai havia aconseguit cohibir-me, la seva presència em convertia en l’home més petit i insignificant del món.

Com oblidar els seus elegants moviments i gestos al netejar, la seves galtes envermellides de tant treballar, el seu somriure, i aquell matí que no vaig poder retenir els meus impulsos i la vaig agafar per la cintura. Quan em vaig assentar a la butaca del piano i ella es posà damunt meu, les meves mans cobrien les seves, àgilment es movien pel teclat i, inconscientment, li vaig ensenyar una melodia, no sé quina, ja que només volia que el seu cos estigués en contacte amb el meu, que les seves cames freguessin les meves, que el seu cabell acariciés el meu rostre... Sabia que en aquest moment havia d’aprofitar la vulnerabilitat de la noia per seduir-la, ja que qui voldria un senyor tan vell com jo? Només així, amb el temps ella acabaria sent meva.

La dolçor d’aquest record es va trencar quan, de sobte, em vaig alçar del llit i vaig veure que l’Eulàlia seminua guaitava pel balcó. El seu cos juvenil era il·luminat pels rajos de llum virginals, de manera que es podien entreveure els seus pits formosos i la seva silueta ben perfilada. Vaig donar un fort cop de puny contra la paret, no volia que no només els meus ulls s’acontentessin amb allò que era meu, ja que, a més, la noia repetia cada matí el mateix costum, i els obrers que feien un descans aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

Estava furiós, indignat, colèric! Em pensava que havia entès que des del dia que acceptà ser meva davant de Déu, només jo podria gaudir del seu cos, i, és més, com si no tingués prou fent les seves impureses, ràpid em vaig adonar que s’havia buscat amant. Així que, gelós i irat vaig amenaçar-la, no podia consentir que estigués en mans d’un altre, abans la voldria veure morta. Però, a ella no li podia fer mal, no, així que em vaig dirigir cap a l’obrer, que s’havia burlat de mi, i li vaig clavar el punyal més afilat que tenia.

L’Eulàlia tornava a ser només meva. Ella plorava desconsoladament. S’havia adonat del seu error? Són moltes les preguntes que em faig, ja que no sabria determinar si morí per càstig diví, o bé, si fou l’aflicció que sentí el seu cor que apagà els seus últims i dèbils batecs. No obstant això, encara hi ha nits que sento els seus plors, noto una estranya presència que m’ofega i no em deix dormir... paranoic, vigilo que ningú la senti, així sé que fins i tot morta, continua sent meva.

Narrador omniscient i focalització externa

L’Eulàlia era una noia jove i bonica. Els seus ulls del color del mar i els llargs cabells rossos feien que el seu rostre angelical fos capaç de tornar l’home fidel en el més adúlter i traïdor. Durant quatre anys havia treballat a la mateixa casa, de manera que el senyor Castellarnau s’havia enamorat d’ella tal i com aquell qui resta sota els efectes d’un conjur.

En Robert era massa gran per a ella, es portaven gairebé trenta anys; però, la noia, que procedia d’una família pobra i que ni tan sols tenia pare, què més podia demanar d’algú que la feia sentir valorada i estimada, a més de poder tastar els petits plaers que una economia considerable com la del senyor Castellarnau li oferia.

Així, sense objeccions acceptà la petició de matrimoni. Al tornar del viatge de noces, ella s’instal·là a la nova casa, on, per primera vegada, ja no seria la minyona, sinó l’esposa. Per tant, era la seva primera nit en aquella casa. Potser hagués preferit que en Robert es quedés amb ella i li demostrés quant l’estimava; però, des del dia que ella acceptà ser seva, la relació es refredà, i en Robert la començava a tractar com si ja formés part d’un dels antics mobles que guarneixen la casa. Per tant, com si es tractés d’un matrimoni ja degradat pel temps, el marit es posà al llit, i, l’Eulàlia, sola, va preferir anar a la Sala groga. Volia tocar el piano.

En aquella mateixa habitació, va ser la primera vegada quan en Robert, un matí mentre la noia treballava com a minyona, no apartava la mirada dels moviments que feia l’Eulàlia, fins al punt que no es resistí i l’agafà per la cintura. Ambdós s’assentaren a la butaca del piano, i les seves mans, grans i suaus com les de la gent gran, cobriren les mans petites i delicades de la noia. L’Eulàlia, sorpresa per tal atreviment, quedà absorbida per aquells ulls sincers i tendres, sentint-se per primera vegada estimada i valorada. I, així, fou com va aprendre l’única melodia que sap, i que estava tocant, sola, a la nit més important de la seva vida. El desengany fou tan gran que, amb els ulls inundats de llàgrimes, anà cap a l’alcova i s’estirà al costat del seu marit deixant una gran separació al mig.

Tot i que la primera nit no fou un èxit, la noia bonica i de cos formós es desvetllà amb un somriure, i, mig nua com anava, obrí el balcó, deixant que l’aire fresc i els rajos de llum virginals acariciessin el seu cos seminu. Potser eren masses les qualitats de l’Eulàlia que tocaven la perfecció, i, com que la noia repetia cada matí el mateix costum, els obrers que feien un descans aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

Així, doncs, tot i que l’Eulàlia només ho feia per atraure en Robert, aquest la ignorava, mentre que els homes del carrer se la miraven amb afició. Malauradament, davant d’aquesta absència d’afecte per part del marit, la jove, en mans de la luxúria, cometé adulteri amb un obrer galant que des del primer dia que guaità des del balcó s’havia fixat en ella. Amb ell, l’Eulàlia revisqué totes aquelles sensacions que temps enrere havia sentit amb en Robert, i deixats endur per la morbositat que una situació així suposa, iniciaren inconscientment una intensa relació amorosa i passional; sense parar atenció en els danys irreparables que una infidelitat així podria comportar.

Potser fou covardia, gelosia, ràbia o qui sap si els set pecats capitals junts; però, el cas és que en Robert, un home vell ja amb certa experiència, sabia de l’existència de l’amant, un jove ingenu, que s’esperava cada matí a la cantonada del carrer. Així, un cop els amants van ser descoberts, en senyor Castellarnau amenaçà l’Eulàlia al·legant que abans la voldria veure morta que en mans d’un altre. Però, incapaç de poder fer mal a la noia, i cansat que els dos enamorats es burlessin d’ell, agafà el punyal més afilat que tenia, es dirigí al lloc de trobada dels amants i inesperadament clavà el punyal al cor de l’obrer.

L’Eulàlia tornava a ser només seva; però, el dolor de la jove fou tan gran que, com si dels amants de Terol es tractés, al cap de pocs dies, ella morí d’amor. És per això que avui dia corre el rumor que en el balcó de la casa Castellarnau que dóna perpendicularment al carrer del Compte, hi ha una bella donzella mig nua que lamenta desesperadament la mort del seu estimat.

Narrador objectiu i focalització zero

L’Eulàlia era una noia jove i bonica. Tenia els ulls del color del mar i els seus cabells eren llargs i rossos. En canvi, en senyor Robert era un burgés ric, d’uns seixanta anys i hereu de la casa Castellarnau. Al tornar del viatge de noces, en Robert feia cara de cansat, així que va decidir anar a dormir. La noia mirà el rellotge, i, com que només eren les onze de la nit, es dirigí a la Sala Groga. L’Eulàlia recorria els passadissos i les habitacions com si la casa ja fos seva, ja que després de quatre anys treballant-hi com a minyona es notava que la jove es coneixia molt bé tots els racons. Un cop va arribar a la Sala, es va assentar a la butaca per tal de tocar el piano.

L’habitació estava tendrament il·luminada per la brillantor de les estrelles que entrava pels grans finestrals, de manera que, mentre la noia tocava la melodia que en Robert li va ensenyar, el seu rostre càndid mostrava la placidesa que sentia en aquell moment. No obstant això, l’Eulàlia va mirar cap als seus voltants, i, al no veure-hi ningú, no va poder evitar que llàgrimes inundessin els seus ulls, ja que estava sola en aquella casa tan gran i el seu marit no estava amb ella. Així, ja cansada i endormiscada, anà cap a l’alcova i s’estirà al costat del Robert deixant una gran separació al mig.

El dia següent, l’Eulàlia es despertà més animada, de manera que es desvetllà i, mig nua com anava, obrí el balcó. L’aire fresc i els rajos de llum virginals acariciaven el seu cos seminu, deixant entreveure a través de la claror i de la camisa transparent els seus pits formosos i perfectes. En Robert, que observà el que acabava de fer l’Eulàlia, va estrènyer les seves dents i va cloure els seus punys, i, de la ràbia, donà un cop fort a la paret, que fins i tot els coloms van marxar espantats del balcó. Aquesta ira va anant creixent dia rere dia, ja que la jove cada matí repetia el mateix costum, de manera que els obrers que feien un descans aprofitaven per gaudir de tan singular espectacle.

Des de llavors, ben poques eren les paraules que es dirigien l’un a l’altre. Tot i que l’Eulàlia posava els seus esforços per reparar la seva relació a través de carícies i mostres d’afecte, no era corresposta per part d’en Robert. Inevitablement, al cap de poc temps l’Eulàlia cometé adulteri amb un obrer galant que des del primer dia que guaità des del balcó s’havia fixat en ella. Així, els dos amants, que s’amagaven per no ser vistos i deixats endur per la morbositat que una situació com aquesta suposa, iniciaren inconscientment una intensa relació amorosa i passional.

No obstant això, des del balcó el senyor Castellarnau podia veure com els dos enamorats es retrobaven i es besaven. Així, al ser descoberts, en Robert agafà pel braç la noia i l’amenaçà al·legant que abans la voldria veure morta que en mans d’un altre. El senyor Castellarnau va intentar ferir l’Eulàlia, però, incapaç, no va poder. Desesperat, va agafar un punyal i marxà de casa. Al cap de poc temps, tornà tot tacat de sang d’aquell que havia estat capaç de burlar-se d’ell. L’Eulàlia, sanglotant, ja va entendre que havia matat el seu estimat. Els plors de la noia no cedien, i, amb les seves mans posades al cor i com si dels amants de Terol es tractés, al cap de pocs dies, ella també morí.